I bé, tal dia com avui.
El dia en el que asumeixes el pas del temps, la realitat final de l'ésser humà, el dia en el que el castell de cartes es desmorona davant de la teva atònita mirada, pares i mires la insignificància de la teva existència, contemples des de punts de vista diferents als que mai havies contemplat objectes [items] que no existirien si no fos perquè el teu cervell els projecta, i penses...
Qui sóm? Què fem? Quin és el següent pas Alegret [Institut Maragall]?
Bé, fins aquí havíem arribat, però 30+30 són 60 i jo ja en tinc uns quants. De què em serveix no permetre que eclosioni cadascúna de les meves paranoies, cadascún dels meus sentiments, si es van difuminant [=evaporant, dispersant]...............
Gràcies, gràcies a tots, de tot cor, del meu cor, del meu únic cor, del cor que només és meu, del cor que només a mi em pertany, del cor que sempre m'acompanyarà a mi, únicament a mi. Gràcies igualment.
Entradas (RSS)